La Dolçaina Valenciana
La dolçaina forma part de la família deIs oboès, és a dir, instruments de llengüeta doble per tant, caldrà buscar dins de la història d’aquests l’origen del nostre instrument.
Hem trobat en un eminent musicòleg, com és Josep Crivillé, la història de la dolçaina basada en documents reals i que, a continuació, anem a transcriure literalment. Però abans cal fer una matisació: quan aquest musicòleg fa referència a la dolçaina, no es refereix només a la nostra, sinó a un grup d’instruments on s’inclouen:
La dolçaina castellana (amb claus), la dolçaina aragonesa, la gralla de Catalunya, el BolinGozo del País Basc i la nostra dolçaina.
Els antecedents de l’instrument són antics. Pareix prou lògic que un instrument de llengüeta doble com l’oboè apareguera després de l’instrument de llengüeta simple, com és el clarinet. Tanmateix, els primers oboès que coneguem porten dos tubs en lloc d’un, segons apunta C. Sachs.
L’oboè doble, és a dir, amb doble tub, el trobem a Egipte, en unes pintures sepulcrals que es remunten al segle XV a. C. Els oboès a Egipte es feien amb canyes primes d’uns 30 cm. de llarg i uns 23 mm. de diàmetre. S’usaven sempre de dues en dues, és a dir, es bufaven simultàniament, encara que no estaven lligades. L’oboè de la dreta tocava la melodia i el de l’esquerra acompanyava amb l’emissió d’un pedal inferior. Aquests oboès egipcis tenien freqüentment en el tub dret quatre orificis ¡ en l’esquerre tres. instruments de fisonomia similar es troben a l’art assiri, sobre una escultura de la ciutat de Nínive que data del segle VII a. C. A Caldea trobem també una cita que parla deIs “masroquitha”. Als ídols de marbre de les illes Cíclades, a Xipre, en les estatuetes de pedra o terra cuita. A Creta, pintats sobre els sarcòfags. A Grècia, sobre innumerables gerres, particularment deIs segles V i IV a. C. A Etrúria, sobre pintures sepulcrals. A Pèrsia i a l’Índia, de vegades s’uneixen dos oboès en angle per a formar un doble oboè. A la Palestina del segle VI a. C. es parla del veIl “halil”, espècie d’oboè doble, d’origen oriental o egipci, que s’usava en l’orquestra del segon Temple.
També hi ha noticia de l’existència d’oboès en la litúrgia lamaista del Tibet. Aquests oboès toquen la melodia adequada als esdeveniments mentre que la percussió marca el ritme. Al Japó, pel segle IX, es parla del “hichiriki’, oboè diminut. A la Xina de la dinastia Ming (1368- 1644) hi havien instruments de llengüeta del tipus oboè.
L’oboè cònic amb rodela apareix al món islàmic i es troba per tot el nord d’Àfrica fins a Madagascar, el continent asiàtic fins límits del Tibet i del llunyà Orient.
Sobre l’aparició d’aquest instrument a la Península no es pot apuntar cap data com a definitiva. Creuen uns que procedeix del món islàmic i, pel nord d’Àfrica, passa a la Península. Estimen altres que ens arribà a través de la cultura greco-romana, i hi ha qui sospita que la procedència d’aquest es troba en la cultura centreuropea.
La primera referència escrita sobre aquest instrument la trobem en el segle XIII, en un Còdex que pertany a les “Cantigas en loor de Nuestra Señora” del rei Alfons X. Apareix classificat dins l’apartat dels instruments de vent “de bufada directa”, juntament amb un altre instrument anomenat xirimia.
A partir d’aquesta època (segles XIII i XIV), les dades sobre la presència de la dolçaina a Espanya ja són freqüents. Per exemple, al segle XV, durant el regnat d’Enric IV de Castella, s’hi demostra sobtadament en la Crònica del seu Condestable Miquel Lluch d’Iranzo, on es diu que els seus músics utilitzaven tota classe d’instruments de vent, formant “una copla de tres ministriles de dulzainas”.
Fra Joan Bermudo, en “El libro primero de la declaración de instrumentos”, classifica les dolçaines com a instruments “neumáticos”, ja que s’accionen mitjançant la bufada o l’aire.
La dolçaina en aquesta època pertany més a l’ambient cortesà o culte que al popular. Era instrument indispensable en les festes cortesanes.
En l’Inventari Organogràfic de Felip II està registrada una dolçaina a manera de gaiato. En aquesta època ja hi havien dolçaines simples i dolçaines amb claus; les simples constaven de nou sons, i les de claus fins a dotze.
Aquest instrument l’anomena també Miguel de Cervantes com a instrument de palau, però a nivell popular, en “El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha” i “Los trabajos de Persiles y Segismunda”.
No sabem com la dolçaina passà de ser un instrument culte a ser un instrument popular, o al contrari. Probablement es va convertir en popular en la celebració de festes comunitàries i en els casaments. D’altra banda, si aquest instrument tenia un repertori més culte ¡ de caràcter religiós, avui a penes es coneix.
La dolçaina valenciana és coneguda també pel nom de xirimita. A les comarques del sud diuen xirimita ¡ xirimiter a l’instrument i a la persona que en fa ús, respectivament. I encara hi ha alguns indrets on diuen xirimia, xaramia, xaramita, xeremita, etc., noms producte de transformacions fonètiques de xirimia. Si estudiem el nom de dolçaina genèricament, trobarem que podem separar-lo en dos: dolçaina, on la combinació de totes dues paraules li fa una bona definició: ema dolça o instrument dolç.
A les nostres terres, fa molts anys, la dolçaina i el tabal han estat els instruments bàsics a les festes. Aquest conjunt musical va sempre davant en tots els actes, la funció més important del qual és donar avís i cridar a la festa mitjançant melodies populars i de dolçaina. La vespra de festes hi havia el costum de fer una cercavila pel poble alhora que. a la plaça Major, estiraven trons. En les cavalcades i processons hi va davant ¡ així fer eixir la gent per veure l’acte i allò que porten al darrere. En les despertades avisen que un nou dia de festa ha començat les albades fan callar la gent perquè escolten les noves que es diran amb el cant. Però també, a més a més d’aquesta funció tan important, en tenen una altra no menys important en les danses, on els balladors ballaran al seu ritme.
Hem tingut dolçainers molt celebres, com Vicent Montoliu, Pedro Ramos de Tales o Honorat Gil d’Alfarp, reconegut en tot l’Estat i que tocà par al rei Alfons XIII. Es important ¡indicar la importància que han tingut algunes famílies en la conservació ¡ transmissió del món del dolçainer, ja que en aquestes ha anat passant la dolçaina i els seus coneixements de pares a fills. Com a exemples podem nomenar els Claverol de Catarroja, els Ramos i Montolius de Tales, els Gresses de Benimaclet o els Boronat de Callosa d’En Sarrià.
Actualment hi ha un redescobriment de la dolçaina i per tot arreu, estan apareguent dolçainers i escoles de dolçainers, sobretot gent jove, fet que assegura la continuïtat de l’instrument.
Mètode de Dolçaina: Xavier Ahuir, Editorial de Música S.A., 1989. Pàgines 9 – 11.
El Tabal
L’origen del terme castellà “tambor” procedeix del persa tabir, que ha tingut modificacions de l’àrab, anomenant-se Tabl, Tbal, Tbel, havent-se introduït en Espanya amb el nom de tabal.
Segons la definició de la Real Academia Española de la Lengua (RAE) la paraula “tambor, potser de l’àrab hisp, *tabbul, (hipocorístic del tabal) es defineix com instrument musical de percussió, de fusta o metall, de forma cilíndrica, buit coberta de dues bases amb pell estirada, que es toca amb dues baquetes.
Al Museu de Tambor de Tobarra es poden trobar tambors procedents de difents creences, usos i parts del món confeccionats amb diferents materials que van des del tronc de fusta fins al fang, passant pel llautó, plàstic, diferents classes de fusta i inclús la ceràmica.
La gran majoria de la família dels tambors estan inclosos dins de la categoria dels membrànofons, o siga instruments que produeixen sons o vibracions en accionar-se una membrana en tensió, essent necessari pegar-los o colpejar-los per generar el so.
El TABAL és un instrument de percussió i company inseparable de la dolçaina. Els dos complements són complementaris, no solament a la Comunitat Valenciana sinó en tots els llocs on existeix la dolçaina (dolçaina i caixa, xirimia i tabalet, gralla i timbal , “bolingozo i tambor”). Es diu que en el passat, tot bon dolçainer havia d’haver sigut abans un bon tabaleter. Pel que començava sempre tocant el tabal. Els xiquets solien aprendre a tocar el tabal acompanyant son para o son oncle que tocava la dolçaina, i més tard passava a ser ell qui tocava.
En la percussió tradicional i en època més recent i en formar-se grups o colles, s’estan fent composicions que requereixen uns altres instruments que donen més riquesa auditiva a les peces, tant pas-dobles, marxes mores i un llarg etc. Per la qual cosa els tabaleters han d’aprendre a tocar més instruments, com la campana, les castanyetes, els timbals, el bombo, la pandereta o el gong.
Les característiques més importants del tabal són: està format a la base central per un cos cilíndric de fusta, rematat als dos extrems per dos anells, també de fusta, aquests anells van subjectes entre si per una corda amb la finalitat de tibar les pells i aconseguir l’afinació desitjada; aquesta corda es tensa amb uns tensors de pell. La pell superior, anomenada “batidor” o pell de batre, és més grossa que la pell inferior, ja que sobre ella colpegen les baquetes. Avui en dia és molt àmplia la varietat de materials que existeix al mercat amb què es fabriquen les pells, fent-se anteriorment amb pells de cabra. La pell inferior s’anomena bordoner i té la peculiaritat d’estar travessada per uns bordons, que naixent del tabal, el creuen fins a una clavilla que actua de tensor. Quan s’estiren produeixen un so paregut a les caixes metàl·liques d’una bateria, i quan s’amollen sembla un bombo o timbal. Els primers bordons solien se de tripa, ara són metàl·lics.
És molt important per a un tabaleter tindré sempre tibats tantes pells com els bordons, essent fonamentals per a obtenir un so correcte. Un altre element important són les baquetes, havent-ne en l’actualitat una gran varietat al mercat, essent la seua fabricació sempre de fusta.