La Dolçaina

La Dolçaina Valenciana

La dolçaina forma part de la família deIs oboès, és a dir, instruments de llengüeta doble, per tant, caldrà buscar dins de la història d’aquests l’origen del nostre instrument.

Hem trobat en un eminent musicòleg, com és Josep Crivillé, la història de la dolçaina ba­sada en documents reals i que, a continuació, anem a transcriure literalment. Però abans cal fer una matisació: quan aquest musicòleg fa referència a la dolçaina, no es refereix només a la nos­tra, sinó a un grup d’instruments on s’inclouen:

La dolçaina castellana (amb claus), la dolçaina aragonesa, la gralla de Catalunya, el Bolin­Gozo del País Basc i la nostra dolçaina.

Els antecedents de l’instrument són antics. Pareix prou lògic que un instrument de llengüeta doble com l’oboè apareguera després de l'instrument de llengüeta simple, com és el clarinet. Tanmateix, els primers oboès que coneguem porten dos tubs en lloc d’un, segons apunta C. Sachs.

L’oboè doble, és a dir, amb doble tub, el trobem a Egipte en unes pintures sepulcrals que es remunten al segle XV a.C. Els oboès a Egipte es feien amb canyes primes d’uns 30 cm de llarg i uns 23 mm de diàmetre. S’usaven sempre de dues en dues, és a dir, es bufaven simultàniament, encara que no estaven lligades. L’oboè de la dreta tocava la melodia i el de l’es­querra acompanyava amb l’emissió d’un pedal inferior. Aquests oboès egipcis tenien freqüent­ment en el tub dret quatre orificis i en l’esquerre tres. Instruments de fisonomia similar es troben a l’art assiri, sobre una escultura de la ciutat de Nínive que data del segle VII a.C. A Caldea trobem també una cita que parla deIs “masroquitha”. Als ídols de marbre de les Illes Cíclades, a Xipre, en les estatuetes de pedra o terra cuita. A Creta, pintats sobre els sarcòfags. A Grècia, sobre innumerables gerrers, particularment deIs segles V i IV a.C. A Etrúria, sobre pintures se­pulcrals. A Pèrsia i a l’Índia, de vegades s’uneixen dos oboès en angle per a formar un doble oboè. A la Palestina del segle VI a.C. es parla del veIl “halil”, espècie d’oboè doble, d’origen oriental o egipci, que s’usava en l’orquestra del segon Temple.

També hi ha noticia de l’existència d’oboès en la litúrgia lamaista del Tibet. Aquests oboès toquen la melodia adequada als esdeveniments mentre que la percussió marca el ritme. Al Japó, pel segle IX, es parla del “hichiriki’, oboè diminut. A la Xina de la dinastia Ming (1368- 1644) hi havien instruments de llengüeta del tipus oboè.

L’oboè cònic amb rodela apareix al món islàmic i es troba per tot el nord d’Àfrica fins a Madagascar, el continent asiàtic fins límits del Tibet i del llunyà Orient.

Sobre l’aparició d’aquest instrument a la Península no es pot apuntar cap data com a defi­nitiva. Creuen uns, que procedeix del món islàmic i pel nord d’Àfrica, passa a la Península. Es­timen altres que ens arribà a través de la cultura greco-romana, i hi ha qui sospita que la procedència d’aquest es troba en la cultura centreuropea.

La primera referència escrita sobre aquest instrument la trobem en el segle XIII, en un Còdex que pertany a les “Cantigas en loor de Nuestra Señora” del rei Alfons X. Apareix classificat dins l’apartat dels instruments de vent “de bufada directa”, juntament amb un altre instrument anomenat xirimia.

A partir d’aquesta època (segles XIII i XIV), les dades sobre la presència de la dolçaina a Espanya ja són freqüents. Per exemple, al segle XV, durant el regnat d’Enric IV de Castella, s’hi demostra sobtadament en la Crònica del seu Condestable Miquel Lluch d’Iranzo, on es diu que els seus músics utilitzaven tota classe d’instruments de vent, formant “una copla de tres mi­nistriles de dulzainas”.

Fra Joan Bermudo, en “El libro primero de la declaración de instrumentos”, classifica les dolçaines com a instruments “neumáticos”, ja que s’accionen mitjançant la bufada o l’aire.

La dolçaina en aquesta època pertany més a l’ambient cortesà o culte que al popular. Era instrument indispensable en les festes cortesanes.

En l’Inventari Organogràfic de Felip II està registrada una dolçaina a manera de gaiato. En aquesta època ja hi havien dolçaines simples i dolçaines amb claus; les simples constaven de nou sons, i les de claus fins a dotze.

Aquest instrument l’anomena també Miguel de Cervantes com a instrument de palau, però a nivell popular, en “El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha” i “Los trabajos de Persiles y Segismunda”.

No sabem com la dolçaina passà de ser un instrument culte a ser un instrument popular, o al contrari. Probablement es va convertir en popular en la celebració de festes comunitàries i en els casaments. D’altra banda, si aquest instrument tenia un repertori més culte o de caràcter reli­giós, avui a penes es coneix.

La dolçaina valenciana és coneguda també pel nom de xirimita. A les comarques del sud diuen xirimita i xirimiter a l’instrument i a la persona que en fa ús, respectivament. I encara hi ha alguns indrets on diuen xirimia, xaramia, xaramita, xeremita, etc., noms producte de trans­formacions fonètiques de xirimia. Si estudiem el nom de dolçaina genèricament, trobarem que podem separar-lo en dos: dolç-aina, on la combinació de totes dues paraules li fa una bona de­finició: eina dolça o instrument dolç.

A les nostres terres, fa molts anys, la dolçaina i el tabal han estat els instruments bàsics a les festes. Aquest conjunt musical va sempre davant en tots els actes, la funció més important del qual és donar avís i cridar a la festa mitjançant melodies populars i de dolçaina. La vespra de festes hi havia el costum de fer una cercavila pel poble alhora que a la plaça Major, es tiraven trons. En les cavalcades i processons hi va davant i així fer eixir la gent per veure l’acte i allò que porten al darrere. En les despertades avisen que un nou dia de festa ha començat, les albades fan callar la gent perquè escolten les noves que es diran amb el cant. Però també, a més a més d’aquesta funció tan important, en tenen una altra no menys important en les danses, on els balladors ballaran al seu ritme.

Hem tingut dolçainers molt celebres, com Vicent Montoliu, Pedro Ramos de Tales o Honorat Gil d’Alfarp, reconegut en tot l’Estat i que tocà per al rei Alfons XIII. És important indicar la importància que han tingut algunes famílies en la conservació i transmissió del món del dolçainer, ja que en aquestes ha anat passant la dolçaina i els seus coneixements de pares a fills. Com a exemples podem nomenar els Claverol de Catarroja, els Ramos i Montolius de Tales, els Gresses de Benimaclet o els Boronat de Callosa d’En Sarrià.

Actualment hi ha un redescobriment de la dolçaina i per tot arreu, estan apareguent dolçainers i escoles de dolçainers, sobretot gent jove, fet que assegura la continuïtat de l’instrument.

Mètode de Dolçaina: Xavier Ahuir, Editorial de Música S.A., 1989. Pàgines 9 – 11.