El Tabal

L’origen del terme castellà “tambor” procedeix del persa tabir, que ha tingut modificacions de l’àrab, anomenant-se Tabl, Tbal, Tbel, havent-se introduït en Espanya amb el nom de tabal.

Segons la definició de la Real Academia Española de la Lengua (RAE) la paraula “tambor, potser de l’àrab hisp, *tabbul, (hipocorístic del tabal) es defineix com instrument musical de percussió, de fusta o metall, de forma cilíndrica, buit coberta de dues bases amb pell estirada, que es toca amb dues baquetes.

Al Museu de Tambor de Tobarra es poden trobar tambors procedents de difents creences, usos i parts del món confeccionats amb diferents materials que van des del tronc de fusta fins al fang, passant pel llautó, plàstic, diferents classes de fusta i inclús la ceràmica.

La gran majoria de la família dels tambors estan inclosos dins de la categoria dels membranòfons, o siga instruments que produeixen sons o vibracions en accionar-se una membrana en tensió, essent necessari pegar-los o colpejar-los per generar el so.

El TABAL és un instrument de percussió i company inseparable de la dolçaina. Els dos complements són complementaris, no solament a la Comunitat Valenciana sinó en tots els llocs on existeix la dolçaina (dolçaina i caixa, xirimia i tabalet, gralla i timbal , “bolingozo i tambor”). Es diu que en el passat, tot bon dolçainer havia d’haver sigut abans un bon tabaleter. Pel que començava sempre tocant el tabal. Els xiquets solien aprendre a tocar el tabal acompanyant son para o son oncle que tocava la dolçaina, i més tard passava a ser ell qui tocava.

En la percussió tradicional i en època més recent i en formar-se grups o colles, s’estan fent composicions que requereixen uns altres instruments que donen més riquesa auditiva a les peces, tant pas-dobles, marxes mores i un llarg etc. Per la qual cosa els tabaleters han d’aprendre a tocar més instruments, com la campana, les castanyetes, els timbals, el bombo, la pandereta o el gong.

Les característiques més importants del tabal són: està format a la base central per un cos cilíndric de fusta, rematat als dos extrems per dos anells, també de fusta, aquests anells van subjectes entre si per una corda amb la finalitat de tibar les pells i aconseguir l’afinació desitjada; aquesta corda es tensa amb uns tensors de pell. La pell superior, anomenada “batidor” o pell de batre, és més grossa que la pell inferior, ja que sobre ella colpegen les baquetes. Avui en dia és molt àmplia la varietat de materials que existeix al mercat amb què es fabriquen les pells, fent-se anteriorment amb pells de cabra. La pell inferior s’anomena bordoner i té la peculiaritat d’estar travessada per uns bordons, que naixent del tabal, el creuen fins a una clavilla que actua de tensor. Quan s’estiren produeixen un so paregut a les caixes metàl·liques d’una bateria, i quan s’amollen sembla un bombo o timbal. Els primers bordons solien se de tripa, ara són metàl·lics.

És molt important per a un tabaleter tindré sempre tibats tantes pells com els bordons, essent fonamentals per a obtenir un so correcte. Un altre element important són les baquetes, havent-ne en l’actualitat una gran varietat al mercat, essent la seua fabricació sempre de fusta.

Tabal valencià

Tabal i dolçaina

Tabal mallorquí